|
|
|
.. |
Contributi dei visitatori La
mort de la cultura un dos de novembre de 1975: homenatge a Pier Paolo Pasolini
Quan una persona diu moltes veritats i és profeta mitjançant el raciocini pot crear-se moltes enemistats. Una altra cosa és que pagui la seva clarividència amb la mort, com passà amb Pier Paolo Pasolini, del que en aquest mes de novembre de 2005 es compleixen trenta anys de la seva desaparició física, acte salvatge perpetrat a una sòrdida platja d’Ostia que no va poder evitar que la veu del poeta de Casarsa continués el seu recorregut de denuncia i lluïdesa. Fa pocs mesos les declaracions del teòric assassí, Giuseppe Pelosi, de Pasolini reobriren el cas i em feren pensar que és realment curiós que qualsevol biografia del director d’Accattone comenci parlant de la seva mort. Els motius? Morbo, desig de veritat i frustració davant el més clar reflex de la violència que ens envolta. Com matem la cultura? A pals. La mort del poeta encara és símbol de la trista i desesperant evolució de la nostra magnífica societat occidental, que intenta amagar la seva poca vergonya d’aniquilació cultural envers la unificació dient-nos que ara, més que mai, la diversitat il.lumina la nostra existència. No parlarem de Barcelona. Suposo que ja m’enteneu. Oi que sí? És lamentable que ens inflin el cap amb els problemes africans, que també són importants, quan les més importants desaparicions culturals es produeixen a Occident, on tot el que era tradició popular, no parlo només de folklore, desapareix, amb el que s’ensorra sota terra un llegat etern, la màgia del nostre substrat arcaic, que diu bastant més que un vestit de Dior o qualsevol aparell dernier cri. La uniformitat cultural a Espanya i a part de l’hemisferi occidental es veu per certes característiques de la vida quotidiana. Pasolini parlava dels cabells llargs i dels pantalons texans. Jo ho faig de llibres amb tapes taronges i la sobtada passió que a Espanya la gent sent per la Fórmula 1, com si ara tots fóssim experts en chasis, alerons, pneumàtics de pluja i coses per l’estil. Quan tothom vol les mateixes coses, quan les persones no perceben que la seva suposada individualitat, exaltada per la publicitat, és una mentida que porta a una nova edat mitja de conformisme....significa que quelcom no rutlla i que uns pocs però importants han reeixit en el seu objectiu de fer un món més pobre per a poder controlar-lo sense excessives dificultats. Déu beneeixi a Jorge Herralde. Ell seria el paradigma espanyol de persona que aposta i arrisca envers una modernitat lliure i plural que vol millorar i anar endavant, que no té por i vol mostrar punts de valentia que la majoria d’agents culturals de Catalunya i Espanya rebutgen per covardia. Si Pasolini visqués, i amb l’edat estic convençut que encara seria més punyent amb els seus dards verbals, vomitaria al veure que les seves prediccions s’han complert. Boris Vian, encara que el context era un altre, avisà que esputaria sobre les nostres tombes. Potser no serà necessari, perquè de mica en mica les van buidant de contingut amb fils que tenen una pólvora plena d’elements tòxics que mengen i mengen el cervell. Sospirem. Plorem. Actuem. Si parlem de Pasolini i Espanya, doncs ell és el protagonista indiscutible que inspira aquest escrit, hem de partir d’una veritat absoluta: l’han marginat i no l’han volgut integrar. Primer problema. Som un país que no sap sortir del seu propi melic, ens el toquem i gaudim. Estúpids. Per progressar cal mirar fora, on les essències de la varietat ens obriran les portes de la innovació. Espanya, i Catalunya, tenen a Pasolini com un cineasta italià d’un determinat moment històric. Tot és navegar pels rius d’Internet i comprovar que les editorials espanyoles no han publicat gairebé res de l’italià, com si no existís, el que és molt greu, doncs Pasolini sobretot era poeta i gran poeta, un senyor que amb els versos donava cops de puny a la taula i la feia trontollar, com si tingués el poder de crear terratrèmols que amenacessin els fonaments del gran balneari. No hi ha fons editorial espanyol que parli d’ell perquè, ignorants com som, ens hem quedat amb la part més comercial, malgrat sigui una heretgia adjectivar el seu cinema amb aquest mot, de la seva personalitat i hem obviat, entre altres coses perquè fins ara ningú ha volgut donar-la a conèixer, tota la seva vessant teòrica d’advertència de mals futurs que ara són ben presents. S’ha fet així per generar una altra mort de la cultura a la espanyola o simplement perquè és més còmode tancar els ulls? Hi ha una mica de tot. Insisteixo en la nostra por a la frontera, a creuar-la. Som Orfeus impotents que sempre mirem enrera, però no per recollir els fruits de la terra sinó per dir que el nostre camp és el millor, com si els altres no tinguessin prou abundància digna per a millorar les nostres collites. Qui s’atreveix a llençar la primera pedra de la rebel·lió? Qui ho faci corre el risc de rebre una castració. Però s’ha de fer. Pasolini, en un famós article, deia que una gran diferència entre la Itàlia d’abans dels anys seixanta i la del miracle econòmic era que la nit ja no rebia a les cuques de llum. Foscor. També deia, amb raó, que els estudiants que es revoltaven pel maig del 68, sempre parlant en clau italiana que crec pot servir pel nostre moment actual, eren el fruit d’una espècie de guerra civil burgesa, perquè anant contra els policies- desgraciats, manats pel que ell definia com Il palazzo- atemptaven contra els pobres i acumulaven sang per refer el seu propi teixit capitalista. No cal parlar, o sí, de rics i pobres. Cal parlar de malestar i depressió de veure, sense anar més lluny, com totes les noies, malgrat la seva bellesa sempre brilli, vesteixen igual o constatar amb una petita gran llàgrima que ens prenen el pèl a la nostra cara i no reaccionem. Sóc jove i de moment puc oferir un reflex del que veig, però no sé, ho dubto bastant, si estic en condicions d’oferir solucions concretes. Per això m’encomano al numen pasolinià i desitjo que els que ara vivim en aquest planeta cridem ben fort i cerquem fer nostres, posant-les a la pràctica, les paraules de Nietzche: jo no sóc un home, sóc dinamita! Més que res convé evitar que tornin a matar la cultura. Tots morírem a Ostia i per renéixer hem de protestar amb arguments i prendre mesures. -------------------------------------------
REVISTA
ZEROVUITTRESQUARANTA, NOVEMBRE 2005
|
|
|